Per un grapat de molsa

Per un grapat de molsa
em fereixo els dits
colrats de terra
al llit ufanós
d’una obaga tendra.

Guaito d’esquitllentes
l’espina que s’amaga,
nimfa vergonyosa,
darrera els records
de la meva infància.

Al racó més calent
d’aquesta llar, tu hi ets,
arrecerada, branca
que en el foc
crepita i canta.

Et busco amb els dits,
dibuixant en l’aire
el teu rostre,
com qui esculpeix, febril,
un bloc de marbre.

Et trobo com sempre,
dolça infantesa,
ajaguda en un pessebre,
perfumat d'escorça
i de molsa fresca.

Marc Vilarassau