A l’ombra de les costelles grisenques d’aquest esquelet, pendents del temps, sense
temps
Ombres d’homes, ombres de dones, ombres de nenes, ombres de nens, ombres de
velles, ombres de vells
Empetiteixen a mesura que s’eleven el seu sol
Un sol que s’allunya quan intenten apropar-s’hi, més llunyà com més intenten apropar-
s’hi
Orgullós i solitari com ells, orgullosos, solitaris, però mancats d’una llum pròpia
(alguns diuen que aquesta matriu va ser partera de les primeres bombetes)
El ric s’eleva el seu sol, s’eleva cap al seu sol
El pobre s’eleva el seu sol, s’eleva cap al seu sol
Però el sol del ric s’eleva a més velocitat que el del pobre
(per això les seves bombetes han de fer més llum)
El conjunt de totes les ombres s’anomena multitud
Totes les ombres busquen el seu sol, sense ell no existirien
I totes les ombres busquen el cos que les fa ser
He llegit llibres antics; els filòsofs han parlat de la separació del cos i l’ànima,
Però si no és el cos, què és l’ànima?
La sola separació veritable és la de l’ombra i el cos que la fa ser
Totes les ombres busquen el cos que les fa ser
Però no el troben
Es col·loquen als seus peus, com el gosset falder, com la mosca collonera
Però qualsevol arbre vist de sota és incomplet i deformat
I qui mira des de lluny perd els detalls
Entre la multitud, orgullosa, solitària,
Jo, orgullós, solitari
Rodolant com una llauna buida
Sé que ella m’ha trobat
Ella, que no és l’ombra i no és el cos
Ella, que coneix el secret de veure l’arbre en la seva exuberància, pels viaranys més
viaranyers
Ella, que m’ha estat buscant tota la vida, quan jo encara no coneixia ni el meu nom, foc
que crema i destrueix
Com has arribat a mi?
Pensava que la gran ciutat em lliuraria de la teva càrrega —la de la multitud, el sol que
sempre s’allunya, em conferia l’escalfor
Però tu només m’ofereixes soledat, a mi, orgullós, solitari
Vaig tancar l’interruptor i la buidor va embriagar-me
Com has arribat a mi?
Pàl·lides com una nebulosa, parpellejants, les ombres em critiquen
Perquè ja no m’elevo cap al sol, el sol ha davallat fins a fondàries insospitades
Sé que ella m’ha trobat
I jo penso trobar-la
Penso recórrer els viaranys més viaranyers
Ai! He venut la meva darrera bombeta a canvi d’un xic de temps (les ombres viuen
pendents del temps, sense temps)
Rodolo com una llauna buida pels carrers de la gran ciutat
On trobaré temps per oblidar?
Ignacio Terrado
temps
Ombres d’homes, ombres de dones, ombres de nenes, ombres de nens, ombres de
velles, ombres de vells
Empetiteixen a mesura que s’eleven el seu sol
Un sol que s’allunya quan intenten apropar-s’hi, més llunyà com més intenten apropar-
s’hi
Orgullós i solitari com ells, orgullosos, solitaris, però mancats d’una llum pròpia
(alguns diuen que aquesta matriu va ser partera de les primeres bombetes)
El ric s’eleva el seu sol, s’eleva cap al seu sol
El pobre s’eleva el seu sol, s’eleva cap al seu sol
Però el sol del ric s’eleva a més velocitat que el del pobre
(per això les seves bombetes han de fer més llum)
El conjunt de totes les ombres s’anomena multitud
Totes les ombres busquen el seu sol, sense ell no existirien
I totes les ombres busquen el cos que les fa ser
He llegit llibres antics; els filòsofs han parlat de la separació del cos i l’ànima,
Però si no és el cos, què és l’ànima?
La sola separació veritable és la de l’ombra i el cos que la fa ser
Totes les ombres busquen el cos que les fa ser
Però no el troben
Es col·loquen als seus peus, com el gosset falder, com la mosca collonera
Però qualsevol arbre vist de sota és incomplet i deformat
I qui mira des de lluny perd els detalls
Entre la multitud, orgullosa, solitària,
Jo, orgullós, solitari
Rodolant com una llauna buida
Sé que ella m’ha trobat
Ella, que no és l’ombra i no és el cos
Ella, que coneix el secret de veure l’arbre en la seva exuberància, pels viaranys més
viaranyers
Ella, que m’ha estat buscant tota la vida, quan jo encara no coneixia ni el meu nom, foc
que crema i destrueix
Com has arribat a mi?
Pensava que la gran ciutat em lliuraria de la teva càrrega —la de la multitud, el sol que
sempre s’allunya, em conferia l’escalfor
Però tu només m’ofereixes soledat, a mi, orgullós, solitari
Vaig tancar l’interruptor i la buidor va embriagar-me
Com has arribat a mi?
Pàl·lides com una nebulosa, parpellejants, les ombres em critiquen
Perquè ja no m’elevo cap al sol, el sol ha davallat fins a fondàries insospitades
Sé que ella m’ha trobat
I jo penso trobar-la
Penso recórrer els viaranys més viaranyers
Ai! He venut la meva darrera bombeta a canvi d’un xic de temps (les ombres viuen
pendents del temps, sense temps)
Rodolo com una llauna buida pels carrers de la gran ciutat
On trobaré temps per oblidar?
